martes, 13 de diciembre de 2016
martes, 29 de noviembre de 2016
miércoles, 23 de noviembre de 2016
domingo, 13 de noviembre de 2016
lunes, 7 de noviembre de 2016
jueves, 27 de octubre de 2016
RESUM CARACTERÍSTIQUES ESCULTURA EGIPCIA
L'ESCULTURA EGÍPCIA
Trets generals
Es tracta d'una escultura de caràcter religiós i funerari.
Les formes
escultòriques representen,
A) d'una banda, als déus del panteó egipci i al faraó com a
déu-home, com un ser sobrenatural,
B)i per un altre, personatges de la cort i escenes de la
vida quotidiana
El tractament de les formes varia segons es tracti d'unes o
d'unes altres.
No es tracta d'una escultura per embellir, ja que només pot
ser contemplada per l'ànima del mort.
· Les formes bàsiques són el relleu (policromat) i l'escultura
exempta o punt rodó.
· L'artista concep la figura humana sempre en tensió física
i espiritual totalment aliena a la vida diària.
La idealització és una norma bàsica de la plàstica egípcia.
L’escultura reial
· La pedra dura (basalt, granit, diorita, etc.) i la
calcària va ser la matèria primera empleada en l’escultura. També es van
utilitzar materials nobles com l'or o l'ivori, avui desapareguts.
· L’escultura real egípcia presenta una sèrie de
convencionalismes i estereotips que es repeteixen al llarg de segles, com són:
-- La proporcionalitat
en la representació del cos humà : el cànon dels 18 punys.
La clara presència
d'un cànon, d'una norma compositiva que regula com han de ser realitzades les
obres. Com a ideal d'aquest cànon hem de considerar una figura humana posada en
peus, en la qual la longitud total del representat (des del centre del front
fins a la planta del peu) guardi una determinada proporció, exactament la de 18
vegades la mesura del puny tancat. És el que es denomina "cànon dels 18
punys“, que només en època ja molt tardana, a partir del segle VII a. C., seria
substituït per un altre de 21 punys, que allargava més les figures.
- La llei de la
simetria i la frontalitat. Reforçades per la disposició dels braços als
costats del cos i la rigidesa del clatell, que subjecta en posició central el
cap.
- Les dimensions:
s'alternen des d'estatues de petita grandària a estàtues colossals. En
la representació de grups les figures es juxtaposen en una mateixa actitud i
posició.
- Arcaisme en les representacions
anatòmiques, que encara que resulten proporcionades (el cànon), ofereixen
una visió idealitzada del representat. Les formes acaben
resultant, per tant, rígides.
- La cama esquerra
sol avançar-se lleugerament en senyal de moviment, no de desplaçament. Els
braços pegats al cos. Tot això reforça el caràcter tancat de les
composicions.
- El tractament dels draps i vestidures també resulta rígid,
sobretot en les figures masculines; en les femenines els draps s'adapten al
cos.
- El hieratisme
(actitud hieràtica) i la solemnitat, són d'altres trets presents en l’escultura.
Els rostres són inexpressius, amb la mirada perduda en l'infinit, donant
lloc a imatges fredes i distants, totalment allunyades de l'espectador. Ulls
ametllats. Mirada alta i fixa al capdavant. El dolor i l'alegria no existeixen
en aquestes representacions, les figures semblen sorpreses en alguna desfilada
o cerimònia oficial.
- La jerarquització
de les figures és un altre tret característic. La major grandària de la
figura del faraó està d'acord amb el rang que aquest ocupa en la societat
egípcia.
- La seva funció és
presentar al faraó com un déu, com algú diferent del vulgar mortal, d'aquí l'absència de moviment,
l'estatisme i la quietud que suggereixen atemporalitat i, per tant,
eternitat.
És per això últim pel que l’escultura egípcia no sofreix
canvis importants al llarg de la seva mil·lenària història. Tals
convencionalismes van ser fixats en l'Imperi Antic i preservats gairebé fins al
final de la civilització egípcia.
Exemples notables de l’estatuària reial:· El faraó Kefren.
Imperi Antic, IV dinastia.
· La Tríada de Mikerí. Imperi Antic, IV dinastia. Obra
comentada.
· Rahotep i Nofret. Imperi Antic, IV dinastia. (allunyada
d'alguns convencionalismes per la seva policromia i major naturalisme).
ESCULTURA CORTESANA
L’estatuària cortesana enfront d'aquesta estatuària reial de
caràcter sobrenatural, es va donar un altre tipus d'escultura més “vulgar”, que
representava a alts dignataris de la cort reial, alts funcionaris, escribes o
administradors; en cap cas es tractava d'una estatuària popular”.
Obres notables d'aquest tipus són:· L'escriba assegut Imp.
Antic, V dinastia. (pedra calcària policromada). L'alcalde del poble. Imp. Antic, V dinastia.
Els trets que defineixen a aquestes escultures són:
- La humanització del
personatge representat, amb una gran càrrega de realisme. L'estudi
psicològic i la representació de les actituds humanes de forma naturalista
contribueixen a aquest efecte.
- S'empren els mateixos convencionalismes estètics que s'han
assenyalat per l'estatuària reial.
EVOLUCIÓ DE L'ESCULTURA EGÍPCIA
Encara que les
convencions es van mantenir durant tota la seva història, és possible establir
algunes fites evolutives i, sobretot, diferenciar l'etapa del faraó Amenofis
IV (Akenatón), que va introduir majors cotes de llibertat i realisme en la
plàstica.
miércoles, 26 de octubre de 2016
domingo, 16 de octubre de 2016
viernes, 14 de octubre de 2016
domingo, 2 de octubre de 2016
viernes, 30 de septiembre de 2016
martes, 27 de septiembre de 2016
domingo, 4 de septiembre de 2016
viernes, 15 de julio de 2016
martes, 12 de julio de 2016
sábado, 9 de julio de 2016
miércoles, 29 de junio de 2016
martes, 7 de junio de 2016
Guevara de la Sern
a, Ernesto (1928-1967)
Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).
Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).
Salvador Allende
Socialista chileno, presidente de la República (1970-1973).
Se afilió al Partido Socialista en cuya fundación había participado en 1933. En
1970, liderando la
Unidad Popular , una coalición que integraba a las principales
formaciones de izquierdas (Partido Socialista, Partido Comunista, Partido
Radical) y a ciertos grupos escindidos de la democracia cristiana, y ganó por
una escasa mayoría, por lo cual tuvo que ser ratificado por el Congreso
Nacional. Durante su breve mandato como presidente, Allende se propuso renovar
la sociedad chilena, nacionalizando industrias y empresas y acelerando las
expropiaciones de la reforma agraria, pero chocó con la oposición democristiana
de derechas y el desacuerdo de la izquierda radical. Cuando aumentó la
inflación, Estados Unidos, cuyos intereses en Chile se veían perjudicados por
la política antiimperialista de Allende, especialmente desde la nacionalización
de varias empresas estadounidenses, aprovechó la situación para incitar a la
clase media chilena a manifestar su descontento con el gobierno.
Finalmente Allende fue derrocado por un
golpe militar, encabezado por el general Augusto Pinochet Ugarte, el 11 de
septiembre de 1973. La opinión generalizada es la de que Allende se suicidó
durante el asalto al palacio presidencial de la Moneda. Recibió
exequias nacionales en 1990, tras la restauración de la democracia.
El Movimiento Nacional Justicialista o peronisme (peronismo originalment en castellà) és
un moviment de masses argentí creat al voltant de la
figura de Juan Domingo Perón que va protagonitzar
els últims 60 anys de la història de l'Argentina. El
nom formal del partit és Partido Justicialista.
Perestrojka
Nom amb què hom designa el procés de reforma a l'URSS empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985). Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a quèla Unió Soviètica
havia estat sotmesa durant l'era Breznev (1964-82), les mesures adoptades
abastaren tots els àmbits de la societat. En l'aspecte econòmic, hom impulsà el
retorn a una certa economia de mercat. Pel que fa a la llibertat d'expressió,
Gorbacov impulsà la política denominada glasnost o de 'portes
obertes'. Un dels aspectes en què més es féu sentir el nou estil liberalitzador
fou en les relacions internacionals i defensives, on la tradicional actitud
d'enfrontament amb els EUA restà substituïda per la distensió i la negociació.
Altrament, la Unió
Soviètica es mostrà més transigent en alguns conflictes
internacionals, com es ara en el fet de retirar (1988) les seves tropes de
l'Afganistan. La perestrojka, però, es presentà com una "revolució
des de dalt", destinada a modificar el funcionament del model soviètic
implantat el 1917 tot respectant-ne, inicialment, els principis socialistes i
l'estructura fonamental. L'èxit de les reformes, però, es veié amenaçat per
diversos obstacles: la inèrcia d'amplis sectors de la població, l'oposició dels
conservadors, fidels a l'antic model, i la dels radicals, partidaris d'una
reforma més completa, l'esclat dels nacionalismes a les repúbliques i la crisi
econòmica. El model reformista i moderat impulsat per Gorbacov restà exhaurit
el 1991, quan el frustrat intent de cop d'estat involucionista de l'agost
decantà el país per la via radical.
Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans de comunicació empresa per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del procés més ampli de renovació conegut com a perestrojka. Comportava una considerable liberalització de la informació de les idees, la difusió de les quals havia romàs fins aleshores controlada per l'estat. La nova política repercutí també en una major llibertat en el camp cultural.
Nom amb què hom designa el procés de reforma a l'URSS empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985). Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a què
Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans de comunicació empresa per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del procés més ampli de renovació conegut com a perestrojka. Comportava una considerable liberalització de la informació de les idees, la difusió de les quals havia romàs fins aleshores controlada per l'estat. La nova política repercutí també en una major llibertat en el camp cultural.
Martin Luther King va néixer a Atlanta el 15 de gener del 1929 i, a més de ser
un famós clergue, va ser un activista en pro dels drets dels negres, per la
qual cosa va ser retribuït amb el Premi Nobel de la Pau del 1964. Així doncs, fou un
dels principals líders del moviment afroamericà pels drets
civils dels anys seixanta. Morí assassinat el 4 d'abril del 1968.
El 28 d'agost,
el pol del conflicte es va traslladar a Washington, en una marxa per les
llibertats en el treball en ple memorial Lincoln, on aproximadament uns
dos-cents mil manifestants, organitzada per Randolph i Bayard Rustin,[1] tot
comptant amb el suport de tots els líders de les organitzacions pels drets
civils, a més a més de grups religiosos i organitzacions de treballadors. Serà
el clímax de King, en què pronunciarà el famós discurs I have a
dream (Jo tinc un somni), un dels discursos més famosos de tot el segle
vint. El fort impacte de la mobilització i del discurs, per les llibertats dels
afroamericans i els negres en general, arribarà a la Casa Blanca i
tindrà com a conseqüència la immediata entrevista, tot just després de la
manifestació amb el president John F. Kennedy i el vicepresident en aquell
moment, Lyndon B. Johnson. King va ser acompanyat per
molts dels líders del moviment per a l'obtenció dels anhelats drets civils.
El moviment dels
no-alineats (o moviment dels països no-alineats)[nota 2] és
una organització internacional que agrupava 118 Estats el 2008 (17 Estats i 9
organitzacions internacionals hi tenen a més l'estatut d'observador), que es
defineixen com a "no sentir-se alineats ni amb, ni en contra de cap gran
potència mundial". L'objectiu de l'organització tal com es va definir a la
«Declaració de l'Havana» de 1979 és assegurar «La independència nacional, la
sobirania, la integritat territorial i la seguretat dels països no alineats en
la seva lluita contra l'imperialisme, el colonialisme,
el neocolonialisme, la segregació,
elracisme,
el sionisme,
i tota forma d'agressió estrangera, d'ocupació, de domini, d'interferència o
d'hegemonia de part de grans potències o de blocs polítics» i de promocionar la
solidaritat entre els pobles del tercer món.
L'organització, que té la seu a Lusaka (Zàmbia),[1] reagrupa
prop dels dos terços dels membres de les Nacions Unides i un
55% de la població mundial.
El moviment dels no-alineats
comprèn membres importants a escala mundial, com l'Índia, Algèria, Egipte, Indonèsia,
elPakistan, Cuba, Sud-àfrica,
l'Iran, Malàisia,
així com l'ex-Iugoslàvia. La República Popular Xina ha estat
membre durant un temps. El Brasil mai no ha estat un membre formal del moviment,
però comparteix alguns dels seus punts de vista i envia regularment observadors
a les seves cimeres.
Viet-minh
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamarla República Democràtica
del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no la reconegueren
i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54), en la
qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien
Bien Phu. Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues
zones. El Viet-minh es retirà al N i fou substituït pel Partit dels
Treballadors Vietnamites. Al S, els nuclis guerrillers del Viet-minh que hi
restaren, juntament amb d'altres forces, formaren el Front Nacional
d'Alliberament.
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar
Viet-cong
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món.
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món.
Llarga Marxa, la
Episodi de la revolució xinesa. Les
tropes comunistes, per tal d'evitar l'encerclament i la destrucció per part de
les forces del Guomindang, es retiraren des del Kiang-si (Xina meridional) al
Shen-si (nord de la Xina ),
i feren quasi 10 000 quilòmetres (de l'octubre del 1934 a l'octubre del 1935).
Passaren pel Yunnan, per les fonts del Iang-Tsé, pel Tibet oriental i pel
Si-Kiang oriental. De 100 000 homes que la iniciaren n'arribaren al Shen-si 30
000. Els caps polítics i militars d'aquesta retirada, crucial en la guerra
civil i la revolució xinesa, foren Mao Zedong, Zhue Te i Zhu Enlai.
Episodi
Revolució Cultural
També anomenada Revolució Cultural Proletària.
Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibingo guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit.
També anomenada Revolució Cultural Proletària.
Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibingo guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit.
El Gran Salt Endavant (Xinès simplificat:大跃进, Xinès tradicional:大躍進, Pinyin:Dà yuè jìn) foren una sèrie de mesures econòmiques,
socials i polítiques implantades en la República Popular de la Xina pel
govern del Partit Comunista de Xina (PCX) a la
fi dels 1950 i
principis dels 1960 amb la intenció d'aprofitar l'enorme capital humà
del país per a la industrialització. El fracàs d'aquestes
mesures, unit a una sèrie de catàstrofes naturals, va produir una fam que, segons la
majoria de les estimacions, va provocar la mort d'entre 20 i 30 milions de
persones.
Deng Xiaoping
|
|
Guang'an, Sichuan, 22 d'agost de 1904 - Pequín, 19 de febrer de 1997) va ser un
polític xinès,
màxim líder de la República Popular de la Xina des
de 1978 fins
als últims anys de la seua vida.[2]
Sota el seu lideratge, la República Popular de la Xina va
emprendre les reformes econòmiques de liberalització de
l'economia comunista que van permetre a
aquest país arribar a unes impressionants cotes de creixement econòmic
(el PIB xinès va créixer entre un 8% i un 10%
durant la dècada de 1980[3])
Davant d'aquests èxits en l'economia, Deng va exercir un poder de marcat
caràcter autoritari, i el seu paper va ser decisiu en la repressió violenta de
les protestes de la Plaça de Tian'anmen el1989.[4]
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressióteló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressióteló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.
CHIANG KAI SHEK
Sucedió a Sun Yat-sen como
líder del Partido Nacionalista ChinoKuomintang y
fue el líder máximo, bajo diversos cargos, de la República de
China fundada en Nankín en 1927.
Tras la derrota de los nacionalistas frente a los comunistas en 1949,
se refugió con su gobierno en la isla de Taiwán.
Chiang Kai-shek gobernó Taiwán de forma
autoritaria desde 1949 hasta su muerte en 1975, cuando fue sucedido por su hijoChiang Ching-kuo. Durante su etapa en Taiwán
nunca se resignó a que el exilio fuera definitivo. Mantuvo la esperanza de que
el comunismo acabaría cayendo y que la República de China, bajo su liderazgo,
reconquistaría la China
continental.
domingo, 8 de mayo de 2016
lunes, 2 de mayo de 2016
sábado, 30 de abril de 2016
lunes, 18 de abril de 2016
domingo, 3 de abril de 2016
sábado, 2 de abril de 2016
miércoles, 23 de marzo de 2016
TREBALL VOLUNTARI 3a avaluació
PRIMAVERA ÀRAB I ELS REFUGIATS.
1.
Què
va ser la primavera àrab?
2.
A
quin països va afectar? situar-los al mapa.
3.
Les
va afectar en la mateixa intensitat? (Justifica-ho)
4.
Després
dels anys, compara la situació política i socials dels països on es va donar la
primavera àrab. Aquest punt l'has de fer buscant notícies de premsa d'internet
o premsa escrita justificant les teves conclusions.
5.
L'origen
del conflicte de Síria molts autors el situen a la primavera àrab. Explica
l'origen del conflicte a Síria.
6.
Explica
la situació actual de Síria desprès de tants anys de conflicte.
7.
Quin
és el paper que juguen les potències mundials respecte al conflicte de Síria.
8.
La
premsa parla de refugiats. Què és un refugiat?
9.
Que
són els camps de refugiats? On podem trobar actualment camps de refugiats?
10.
Quina
és la postura d'Europa davant el problema dels refugiats siris. ( Aquest punt l'has
de fer buscant notícies de premsa d'internet o premsa escrita justificant les
teves conclusions).
Has de presentar el
retalls de premsa o copia de la notícia d'internet.
TREBALL VOLUNTARI 3a avaluació
MOVIMIENT DE LA BAUHAUS
1-Constext històric
2-Funció i organització de la Bauhaus (característiques)
3-Professor i membres de la Bauhaus:
d) Ludwig Mies van der Rohe,
e)
Hannes
Meyer.
f)
Paul
Klee,
g)
J.
Alberts,
h)
Baye,
i)
Moholy-Nagy
entre d'altres
3.1 Breu biografia.
5- Què va ser de la Bauhaus?
6- Què ens va aportar la Bauhaus ?
Arquitectura dels
totalitarismes de Mussolini i Hitler:
Alemanya
- Característiques
- Arquitecte:
Albert
Speer
Itàlia
- Característiques.
- Reformes urbanístiques a la
ciutat de Roma.
martes, 1 de marzo de 2016
martes, 16 de febrero de 2016
martes, 9 de febrero de 2016
domingo, 10 de enero de 2016
Suscribirse a:
Entradas (Atom)