ART PREHISTÒRIC de Assumpció Granero

Guevara de la Sern

a, Ernesto (1928-1967)
Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).

 Salvador Allende

Socialista chileno, presidente de la República (1970-1973). Se afilió al Partido Socialista en cuya fundación había participado en 1933. En 1970, liderando la Unidad Popular, una coalición que integraba a las principales formaciones de izquierdas (Partido Socialista, Partido Comunista, Partido Radical) y a ciertos grupos escindidos de la democracia cristiana, y ganó por una escasa mayoría, por lo cual tuvo que ser ratificado por el Congreso Nacional. Durante su breve mandato como presidente, Allende se propuso renovar la sociedad chilena, nacionalizando industrias y empresas y acelerando las expropiaciones de la reforma agraria, pero chocó con la oposición democristiana de derechas y el desacuerdo de la izquierda radical. Cuando aumentó la inflación, Estados Unidos, cuyos intereses en Chile se veían perjudicados por la política antiimperialista de Allende, especialmente desde la nacionalización de varias empresas estadounidenses, aprovechó la situación para incitar a la clase media chilena a manifestar su descontento con el gobierno.

Finalmente Allende fue derrocado por un golpe militar, encabezado por el general Augusto Pinochet Ugarte, el 11 de septiembre de 1973. La opinión generalizada es la de que Allende se suicidó durante el asalto al palacio presidencial de la Moneda. Recibió exequias nacionales en 1990, tras la restauración de la democracia.

El Movimiento Nacional Justicialista o peronisme (peronismo originalment en castellà) és un moviment de masses argentí creat al voltant de la figura de Juan Domingo Perón que va protagonitzar els últims 60 anys de la història de l'Argentina. El nom formal del partit és Partido Justicialista.

Perestrojka
Nom amb què hom designa el procés de reforma a l'URSS empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985). Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a què la Unió Soviètica havia estat sotmesa durant l'era Breznev (1964-82), les mesures adoptades abastaren tots els àmbits de la societat. En l'aspecte econòmic, hom impulsà el retorn a una certa economia de mercat. Pel que fa a la llibertat d'expressió, Gorbacov impulsà la política denominada glasnost o de 'portes obertes'. Un dels aspectes en què més es féu sentir el nou estil liberalitzador fou en les relacions internacionals i defensives, on la tradicional actitud d'enfrontament amb els EUA restà substituïda per la distensió i la negociació. Altrament, la Unió Soviètica es mostrà més transigent en alguns conflictes internacionals, com es ara en el fet de retirar (1988) les seves tropes de l'Afganistan. La perestrojka, però, es presentà com una "revolució des de dalt", destinada a modificar el funcionament del model soviètic implantat el 1917 tot respectant-ne, inicialment, els principis socialistes i l'estructura fonamental. L'èxit de les reformes, però, es veié amenaçat per diversos obstacles: la inèrcia d'amplis sectors de la població, l'oposició dels conservadors, fidels a l'antic model, i la dels radicals, partidaris d'una reforma més completa, l'esclat dels nacionalismes a les repúbliques i la crisi econòmica. El model reformista i moderat impulsat per Gorbacov restà exhaurit el 1991, quan el frustrat intent de cop d'estat involucionista de l'agost decantà el país per la via radical.
Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans de comunicació empresa per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del procés més ampli de renovació conegut com a perestrojka. Comportava una considerable liberalització de la informació de les idees, la difusió de les quals havia romàs fins aleshores controlada per l'estat. La nova política repercutí també en una major llibertat en el camp cultural.

Martin Luther King va néixer a Atlanta el 15 de gener del 1929 i, a més de ser un famós clergue, va ser un activista en pro dels drets dels negres, per la qual cosa va ser retribuït amb el Premi Nobel de la Pau del 1964. Així doncs, fou un dels principals líders del moviment afroamericà pels drets civils dels anys seixanta. Morí assassinat el 4 d'abril del 1968.

El 28 d'agost, el pol del conflicte es va traslladar a Washington, en una marxa per les llibertats en el treball en ple memorial Lincoln, on aproximadament uns dos-cents mil manifestants, organitzada per Randolph i Bayard Rustin,[1] tot comptant amb el suport de tots els líders de les organitzacions pels drets civils, a més a més de grups religiosos i organitzacions de treballadors. Serà el clímax de King, en què pronunciarà el famós discurs I have a dream (Jo tinc un somni), un dels discursos més famosos de tot el segle vint. El fort impacte de la mobilització i del discurs, per les llibertats dels afroamericans i els negres en general, arribarà a la Casa Blanca i tindrà com a conseqüència la immediata entrevista, tot just després de la manifestació amb el president John F. Kennedy i el vicepresident en aquell moment, Lyndon B. Johnson. King va ser acompanyat per molts dels líders del moviment per a l'obtenció dels anhelats drets civils.

El moviment dels no-alineats (o moviment dels països no-alineats)[nota 2] és una organització internacional que agrupava 118 Estats el 2008 (17 Estats i 9 organitzacions internacionals hi tenen a més l'estatut d'observador), que es defineixen com a "no sentir-se alineats ni amb, ni en contra de cap gran potència mundial". L'objectiu de l'organització tal com es va definir a la «Declaració de l'Havana» de 1979 és assegurar «La independència nacional, la sobirania, la integritat territorial i la seguretat dels països no alineats en la seva lluita contra l'imperialisme, el colonialisme, el neocolonialisme, la segregació, elracisme, el sionisme, i tota forma d'agressió estrangera, d'ocupació, de domini, d'interferència o d'hegemonia de part de grans potències o de blocs polítics» i de promocionar la solidaritat entre els pobles del tercer món. L'organització, que té la seu a Lusaka (Zàmbia),[1] reagrupa prop dels dos terços dels membres de les Nacions Unides i un 55% de la població mundial.

El moviment dels no-alineats comprèn membres importants a escala mundial, com l'Índia, Algèria, Egipte, Indonèsia, elPakistan, Cuba, Sud-àfrica, l'Iran, Malàisia, així com l'ex-Iugoslàvia. La República Popular Xina ha estat membre durant un temps. El Brasil mai no ha estat un membre formal del moviment, però comparteix alguns dels seus punts de vista i envia regularment observadors a les seves cimeres.

Viet-minh
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar la República Democràtica del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no la reconegueren i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54), en la qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien Bien Phu. Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues zones. El Viet-minh es retirà al N i fou substituït pel Partit dels Treballadors Vietnamites. Al S, els nuclis guerrillers del Viet-minh que hi restaren, juntament amb d'altres forces, formaren el Front Nacional d'Alliberament. 

Viet-cong
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit despectiu, però després es popularitzà arreu del món. 

Llarga Marxa, la
Episodi de la revolució xinesa. Les tropes comunistes, per tal d'evitar l'encerclament i la destrucció per part de les forces del Guomindang, es retiraren des del Kiang-si (Xina meridional) al Shen-si (nord de la Xina), i feren quasi 10 000 quilòmetres (de l'octubre del 1934 a l'octubre del 1935). Passaren pel Yunnan, per les fonts del Iang-Tsé, pel Tibet oriental i pel Si-Kiang oriental. De 100 000 homes que la iniciaren n'arribaren al Shen-si 30 000. Els caps polítics i militars d'aquesta retirada, crucial en la guerra civil i la revolució xinesa, foren Mao Zedong, Zhue Te i Zhu Enlai.

Revolució Cultural
També anomenada Revolució Cultural Proletària.
Campanya de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia. Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i, finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji, president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibingo guàrdies roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels "metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini del partit, l'estat i l'exèrcit.

El Gran Salt Endavant (Xinès simplificat:大跃进, Xinès tradicional:大躍進, Pinyin:Dà yuè jìn) foren una sèrie de mesures econòmiques, socials i polítiques implantades en la República Popular de la Xina pel govern del Partit Comunista de Xina (PCX) a la fi dels 1950 i principis dels 1960 amb la intenció d'aprofitar l'enorme capital humà del país per a la industrialització. El fracàs d'aquestes mesures, unit a una sèrie de catàstrofes naturals, va produir una fam que, segons la majoria de les estimacions, va provocar la mort d'entre 20 i 30 milions de persones.

Deng Xiaoping

Guang'an, Sichuan, 22 d'agost de 1904 - Pequín, 19 de febrer de 1997) va ser un polític xinès, màxim líder de la República Popular de la Xina des de 1978 fins als últims anys de la seua vida.[2]

Sota el seu lideratge, la República Popular de la Xina va emprendre les reformes econòmiques de liberalització de l'economia comunista que van permetre a aquest país arribar a unes impressionants cotes de creixement econòmic (el PIB xinès va créixer entre un 8% i un 10% durant la dècada de 1980[3]) Davant d'aquests èxits en l'economia, Deng va exercir un poder de marcat caràcter autoritari, i el seu paper va ser decisiu en la repressió violenta de les protestes de la Plaça de Tian'anmen el1989.[4]

Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom ha creat l'expressióteló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les fronteres dels països comunistes asiàtics.

CHIANG KAI SHEK

Sucedió a Sun Yat-sen como líder del Partido Nacionalista ChinoKuomintang y fue el líder máximo, bajo diversos cargos, de la República de China fundada en Nankín en 1927. Tras la derrota de los nacionalistas frente a los comunistas en 1949, se refugió con su gobierno en la isla de Taiwán.

Chiang Kai-shek gobernó Taiwán de forma autoritaria desde 1949 hasta su muerte en 1975, cuando fue sucedido por su hijoChiang Ching-kuo. Durante su etapa en Taiwán nunca se resignó a que el exilio fuera definitivo. Mantuvo la esperanza de que el comunismo acabaría cayendo y que la República de China, bajo su liderazgo, reconquistaría la China continental.